Decía ser un president valencianista. (article de Vicent Soler i Marco)

Vicent Soler i Marco, naixcut a Rocafort (València) un més entre nosaltres, i un enamorat de Xàbia i de la Marina Alta, es a més de ser 'uns dels d'Alaquas', Catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de València, i Diputat socialista a les Corts Valencianes. (este article es publicat al Levante-emv, del divendres 13 de març)

En medio del vendaval político que le envuelve, el martes pasado en Madrid, el president Francisco Camps dijo cosas bastante jugosas. Una de ellas ha pasado bastante desapercibida y no es justo que así sea. Dijo solemnemente que ha llegado el momento de devolver competencias al Estado. Suponemos que quería decir que hay que devolver competencias a la Administración central, porque las administraciones autonómicas (y los ayuntamientos) también son Estado.

Ríanse ustedes de las energías que dedicaron a recuperar el autogobierno (tras casi tres siglos de despiadado centralismo) los miles de valencianos y valencianas que luchaban por la democracia y la libertad en plena dictadura franquista. Y las inclemencias que sufrieron por ello. Ríanse ustedes del lento, pero aparentemente irreversible, camino de asumir la España de las autonomías por parte de los neo-franquistas enquistados en Alianza Popular (ahora Partido Popular).

Ahora, todo un presidente de la Generalitat dice que el camino recorrido es equivocado y que es mejor que recuperemos el centralismo del pasado. ¿Por qué? ¿Le aburre tener que reponsabilizarse de las competencias que tiene encomendadas, particularmente las sociales: sanidad, educación y servicios de dependencia? ¿Tiene complejo de inferioridad política como valenciano? ¿Le fastidia el control parlamentario cercano?

Habría que recordarle que, sin ir más lejos, España ha crecido más en su etapa de Estado de las autonomías que nunca antes en la historia. Entre otras cosas, porque se ha conseguido sumar la vitalidad que rezuma la España plural y las sinergias del conjunto. Se ha podido practicar las políticas sociales y las económicas específicas con mejor conocimiento de causa sin romper la unidad de mercado conseguida en el siglo XIX. España ha crecido más y lo ha hecho de manera más equitativa. Por ejemplo, la convergencia territorial en renta per cápita ya no se consigue con los métodos brutales del centralismo de otras épocas consistentes en vaciar de población las regiones pobres.

Que los ayuntamientos o las autonomías concreten políticas de gasto y de ingresos por su cuenta tiene que ver con el principio de subsidiaridad, tan importante en una democracia avanzada. Para eso están las elecciones autonómicas y municipales, para pedir responsabilidades de sus políticas. Lo importante es armonizar todas estas políticas, no uniformarlas. Y mejor, que esta armonización se haga a nivel europeo.

Porque, en el contexto de la globalización del siglo XXI y de la crisis actual, el problema es cómo preservar la unidad de mercado en Europa, no en España, y cómo practicar políticas armonizadas comunes. Un propósito bastante avanzado con la asunción de las directivas europeas y la creación del euro, pero en donde hay mucho que hacer aún, si los nacionalismos de estado no continúan poniendo obstáculos.

Además, aunque está feo decirlo ahora en que se le imputan a él personalmente gestiones impúdicas, hay que reclamar la atención del señor Camps en que la corrupción, la ineficiencia y el despilfarro no son inherentes a una determinada administración, por ejemplo, a la autonómica -aunque lo pueda parecer actualmente en los casos madrileño y valenciano-, como obsesivamente plantean los nacionalistas españoles más radicales. Desgraciadamente, hay dosis de ello en todos los niveles de gobierno. ¿O es que Gescartera o los procesos amañados de privatización de las grandes empresas como Endesa, Iberia, Telefónica o Repsol eran de responsabilidad autonómica?

Y, hablando de ineficiencia, si en algún lugar sobran funcionarios es en la Administración central. Para botón de muestra, el Ministerio de Agricultura (ahora, ampliado a Medio Ambiente), con su macropalacio en Atocha y miles de funcionarios y alfombras. Porque las competencias en agricultura hace muchos años que son de la UE (la famosa PAC), que se ejecutan a través de las CC.AA. En el ministerio sólo cabría disponer de un buen equipo de expertos para fijar el criterio español en Bruselas: poca gente y buena porque los intereses agrarios de las distintas partes de España muchas veces son contradictorios.

Duele recordarle estas cosas a quien, nos guste o no, ostenta la más alta magistratura valenciana y simboliza el reencuentro de los valencianos con su mayoría de edad política, con su autogobierno. ¿Qué queda de aquel Francesc Camps que iba pletórico de regeneracionismo y de austracismo (y, por ende, de valencianismo) al principio de su mandato como president?

Què fa la Generalitat? (article de Vicent Soler i Marco).

Vicent Soler i Marco, natural de Rocafort (València), diputat socialista a les Corts Valencianes i Catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de València, es com molts valencians, un més entre nosaltres, sempre que la faena, i el temps li permet gaudir de Xàbia; i en aquest cas, reproduïm pel seu interès l'article publicat al Levante-emv del dijous passat 26 de febrer.
Amb aquest 'post' encetem una sèrie de col·laboracions de persones que conviuen entre nosaltres a Xàbia, i que en més d'una ocasió s'haurem trobat passejant, o comprant ...

A banda de criticar al president Rodríguez Zapatero, podem saber què fa més el Consell de la Generalitat? En què es gasta els diners dels contribuents? Si més no, per a 2009, els contribuents hem posat a la seua disposició la mòdica xifra de 16.645 milions d´euros, quasi 2,8 bilions de les antigues pessetes. Més del 15% del PIB valencià.

Dir, com diu el conseller d´Economia, que el 80,4% és per a despesa social és no dir massa cosa perquè, en principi, es correspondria amb el volum de competències transferides que són, bàsicament, sanitat, educació i serveis socials i comunitaris, a més d´una part de les inversions en infraestructures. L´interessant és saber on posa les prioritats cada any en funció de les circumstàncies. Per exemple, en l´actual escenari de crisi, quines són les variacions pressupostàries més significatives?

D´entrada, sobta que la partida d´inversions en infraestructures s´haja reduït -contra tota previsió keynessiana-, d´un any per a l´altre, en un 12,09%. Això, sense comptar els canvis discrecionals que es fan al cap de l´any d´unes partides a altres i que solen pagar aquest tipus inversions.

La que més ha creixcut, en contrast, és despeses diverses. Ho ha fet en un 10,4%, la qual cosa fa que ja signifique el 3,8% del total pressupostat. Després, benestar social (que ha de fer-se càrrec de les noves obligacions del desplegament de la Llei de Dependència, un desplegament que, per cert, està exasperant els afectats pel seu retard) que ho ha fet en un 7,2% i, tanmateix, només significa el 4,1% de la despesa total.

La tercera és el servei del deute -allò que pagarem enguany per ser la comunitat autònoma més endeutada de totes- en un 6,7%, assolint ja el 3,6% (més de 500 milions d´euros) del total pressupostat. Un endeutament explicat en part pel sistema de finançament actual pactat el 2001 per Zaplana i Aznar i també perquè tenim uns governants que els agrada estirar més el braç que la màniga.

Amb aquestes tres partides de major augment es sintetitza prou bé les maneres del govern Camps al nostre parer: actuar amb discrecionalitat, amb falta de sensibilitat social i amb manca de previsió. Tanta manca de previsió governamental fa que es trobe ara lligat de mans i peus per fer res de profit davant la crisi econòmica que patim, havent deixat -com ho ha fet- les arques públiques eixutes en uns anys en que l´economia anava bé.

Però, n´hi ha més. En sanitat, la despesa per càpita és la menor d´Espanya (1.158,63 euros). En educació per alumne, som la cinquena per la cua de totes de les comunitats autònomes. De l´educació universitària, on el Pla de Bolonya exigeix augmentar sensiblement els recursos, només hem vist explicar el tema a la ministra Garmendia i no al conseller Font de Mora, que té transferides les competències al respecte.

Per no parlar d´un tema d´actualitat quan una bona part dels jutges han estat de vaga. Tot discrepant de la idoneïtat de la mateixa, cal admetre que moltes de les revindicacions que l´han impulsat són ben raonables. Pel que es veu, és al ex-ministre Bermejo a qui li anaven totes les imprecacions, però resulta que és la Generalitat la responsable de dotar de mitjans i recursos a l´Administració de Justícia, al voltant dels quals giren una bona part de les esmentades revindicacions. Doncs bé, per a 2009, les inversions en aquesta matèria s´han retallat en un 24%, tot i l´existència d´un anomenat Pla de Modernització de la Justícia 2008-2011.

Tants anys amb majoria absoluta no només està duent al Govern del PP en la Generalitat a estar al centre de l´huracà de presumptes corrupcions sinó que ha empeltat tota la seua acció de govern de prepotència, d´opacitat i de manca d´atenció a les crítiques. Sens dubte, l´autisme de Canal 9 davant el terratrèmol que viu el partit ací, a terres valencianes, n´és la millor evidència. Per això, ara més que mai necessitem saber que fa el govern del senyor Camps amb els nostres diners, amb els nostres impostos.